Ahir per la tarda, l'Spielberg i jo vam estar fent un tomb per Prades i pels seus voltants. Ens vam passejar per una zona boscosa cercant quelcom que no vam trobar i xerrant, més aviat jo; l'Spielberg és mig mut quasi sempre i mut del tot alguns cops, descobrirem el Jove Pinet Indecís de Prades, que creix a poc a poc, amb dos girs o meandres vegetals que s'ha fet ell mateix rumiant si val la pena apuntar al cel en aquests temps que vivim o tornar a la foscor calenta i humida que el va veure néixer.
En una de les fases del seu creixement, aquest pi, sent encara un nadó, va pensar que era millor tornar al sí de la mare Terra i viure amb les seues arrels, fent com els estruços quan tenen por i amaguen el cap, però va reflexionar i va seguir el seu camí que porta la punta del seu cim als núvols on mai no arribarà, dibuixant així les dues voltes que haurà d'anar rectificant, fent-les menys flexionades i crec que se'n sortirà, doncs els arbres són més forts que nosaltres i que els estruços i cal estimar-los sense demanar-lis res a canvi, com a les tartanyes i a d'altres éssers vius que respectem poc i que ens mantenen més vius dels que ens podríem pensar.
0 comentaris:
Publica un comentari