L'eclipsi parcial de Lluna de demà (31 de desembre de 2009)

Visibilitat mundial i horaris de l'eclipsi parcial de Lluna de demà 31 de desembre de 2009. Wolphram Alpha
No em sigueu supersticiosos, astrològics, ni em vulgueu cremar bruixes innocents, però demà, l'últim dia d'un any en crisi al món ric; al món pobre ho és sempre; món ric i pobre on molts, a molts pobles i localitats volen malviure més que viure, aquest 31 de desembre de 2009, ens caurà a sobre un eclipsi lunar parcial, i no serà total perquè sigui un any minvat i crític, ho serà perquè ja estava previst des de que va esclatar tot amb un Big-Bang.

Tot allò que ha de passar no és pot, com allò tan monstruós que ens acabin posant a qualsevol lloc on aquells bruixos i aquelles bruixes, que si hauríem de socarrar una mica, volen viure amb la porqueria que ens obligaran a engolir.

Demà la Lluna rebrà l'ombra projectada des d'aquesta Terra tan maltractada i tampoc podrem fer res, però és que no hem de fer res; si de cas observar aquesta meravella de moviment i llum. Sense aquests fenòmens i d'altres de semblants, la vida seria diferent i els déus creats per els éssers creats per l'evolució creada amb l'ajuda dels balls còsmics, tectònics, temporals i moleculars de l'espai, dels astres llunyans, del Sol, de la Terra i de la Lluna i, potser, vés a saber, dels seus eclipsis totals, parcials i híbrids; no parlo en termes astrològics, ho faig com ho fan els científics que saben que el nostre satèl·lit natural és la mare de les marees que van fer caminar els peixos més primitius per la superfície terrestre, dels que en som descendents nosaltres, les bestioles més eclipsants i ombrívoles d'aquest planeta; sense aquestes circumstàncies astronòmiques, tampoc no ens miraríem la Lluna i el firmament com els malparits i desagraïts humans que som.

La broma més simpàtica que m'han fet mai és concebre'm i fer-me néixer. La vida és la millor llufa que ens poden penjar a l'esquena

Avui és el dia dels Sants Innocents, jornada artificial i ben odiosa per a mi en un món de dies de bromes i llufes, com ho són l'onze de setembre, el dotze d'octubre, el dia de la marató de TV3, el dia de la loteria nonacional espanyola i d'altres jornades que es fan diades odioses i odiades o bromes institucionalitzades, però, parlant de dies on les bromes són permeses, com les que es faran avui, la més simpàtica i bonica que m'han fet mai, sense que fos conegut encara per ningú, sent una incògnita, com ho era un tal i inexistent Jesús, me la van fer els meus pares dos cops; primer, un dia o una nit d'un mes d'agost, suposo, si no ho calculo malament, quan vaig ser concebut i, després, nou mesos més tard, una nit d'un mes de maig, en aquest cas, la meua mare assistida per un metge i alguna infermera, quan vaig néixer, arribant a aquest món on les bromes estan a l'ordre del dia i on els homes fan bromes als mal anomenats pingüins i aquests animals voldrien fer bones llufes i poc evolutives als humans i a Darwin i posar-se a volar, com no ho poden fer amb les seues pobres i petites ales.

Terry Jones i el pingüins voladors

El rellotger de Déu

Aquests dies, la gent que viu i conviu entre els eixams que conformen les cultures occidentals afectades per la tradició judeocristiana, creient o no, celebra o no, segons els ànims de cadascú, el Nadal, unes festes que depenen d'una tradició, d'un calendari i d'un hipotètic cas alienígena d'un nen que és va fer home que feia miracles i passió, que va morir ben jove clavat a una creu i després va pujar al cel en nom d'un Déu que era, reciclat des d'un úter humà, el mateix nen. Tot muntat com un complicat engranatge d'un estrany rellotge fabricat per un rellotger sonat, però tot, com les mentides més grans, ben manipulat per mantenir el poder d'una institució que li convé tenir el cap dels seus seguidors desèrtic, ple de sorra i buit de la veritat o de la falsedat de l'existència o no de qualsevol ésser diví real, imaginari, irreal o inventat.

Afirmar que Déu existeix no és afirmar-ho; és entrar en una mena d'hipèrbole tramposa com aquella que esmenten els creacionistes antievolucionistes que diu que si hom troba un rellotge a un desert, ha de descartar, per lògica, que ha evolucionat sol.

Per lògica doncs, hem de descartar qualsevol afirmació que ens asseguri que Déu existeix i, com qualsevol rellotge a un desert, qualsevol Déu ha estat creat per una mena de rellotger perdut a un desert i aquest enginyer del temps, inventor de ginys que el mesuren, és l'home, que necessita creure en alguna cosa quan no troba el camí i s'inventa un Déu que l'ajudi a mesurar-ho tot com s'inventa un rellotge que li marca el temps.

Déu és com un rellotge, però amb alguna diferència, la principal és que Déu no existeix i els rellotges sí. Pots arribar a trobar aquests aparells mesuradors de temps fins i tot a un desert i et podent ajudar a negar Darwin, que també va existir, i et poden ajudar a defensar el mateix Déu, que no existeix pas; una altra paradoxa hiperbòlica. En canvi, aquest ésser diví, no el trobaràs enlloc i encara serà defensat per els inventors de les trampes retòriques dels rellotges perduts en deserts de sorra.

S'acosta el PSCIUmentiri nuclear

Diuen que la sociovergència, amb algun pepero fent de calçador, vol fer de Santa Claus, de Papa Noel o de Reis Mags i ens vol regalar un cementiri nuclear. No esperava aquest detall tan espanyol, tan capitalista, tan poc català i tan poc socialista per part dels patriotes de CIU i dels socialistes del PSC, però, o no són tan patriotes ni tan socialistes; cosa que sempre he sospitat veient en aquests partits un franquistam tan gran, o són com els components de la sal, que separats no són comestibles i quan s'uneixen són ben salats. Jo, personalment crec que no són com aquesta necessària sal; són més aviat tan perillosos com l'urani i el plutoni i esdevenen nucleosociovergents. És lògic doncs que portin cementiris, però no salats com són ells, de porqueria nuclear espanyola i potser internacional.

A les Terres de l'Ebre tenim l'etern i problemàtic assumpte del transvasament, que tard o d'hora ens faran, robant-nos el cabdal d'un riu que no és ni de Déu, ni nostre, ni de ningú, tenim un fotimer de pujolistes de l'"això si toca" a les Terres de l'Ebre, que som un cul de sac segons el presidentet amic dels "honrats" pixapins Prenafeta i Alavedra, tenim els aliats de Narcís Serra, alguns en forma d'alcaldes somnífers quan parlen, i estem envoltats dels logotips de "la Caixa" i de "Caixa Catalunya" i com va dir un dels nostres colonitzadors nucleosociovergents camaco, el nan, tieta i procementiris nuclears Ramon Tremosa, aquestes terres són proclius en un futur per a fer tants guanys com els que han fet els embolicats en el cas Pretòria i d'altres que es fan i desfan amb els assumptes que es porten entre mans en el sector negocis sociovergent que tant investiga Garzón i que són tapats amb els esparadraps artificials anomenats "Obra Social" o "Fundació Territori i Paisatge" i només són una mena de maquillatge o cortina de fum social i mediambiental.

De fet, no ens enganyéssim, els ebrencs semblem un poble de segona d'una doble colònia dels espanyols de boina, poc cervell i una sola cella i dels camacos més xaves, tufats i negociants, però som més catalans que els més nostrats de tots els verdaguerians i fabrians i les estadístiques lingüístiques canten, però potser per això ho hem de pagar amb més merda a sobre dels nostres caps. ¿La nostra catalanitat molesta a Espanya i a la mateixa Catalunya?

Crec que s'haurien de netejar les Terres de l'Ebre de tants excrements i que no en portin més. Això no pot continuar sent un abocador. Tant se me'n fot el que digui un institut governamental o privat sobre les nuclears i el càncer si és mentida i contrari al sentit comú, científic i atòmic; jo ja sé que l'urani enriquit o emmagatzemat i les nuclears el provoquen amb més facilitat i/o/sense estudis manipulats i tendenciosos que ho neguin.

Per ara, observant tota aquest funció teatral, Fèlix Millet, comparat amb vosaltres, nucleareros cancerigens, al vostre costat verd i brillant, no ha fet tants delictes contra la humanitat, en nom de l'empresariat, de l'Espanya més negra, del capital i de l'energia que necessita fer rutllar aquest món tan emmerdat.

Com el Papa Benet XVI i la dona que l'ha empentat, que han avançat la Missa del Gall dues hores, jo avanço la llufa del Dia dels Innocents tres dies

Preocupen a Itàlia el clima de violència i la quantitat de pertorbats que es troben lliures per tota la península transalpina

A l'agressió turística del ciutadà Massimo Tartaglia al desequilibrat mental Silvio Berlusconi, n'ha seguit una de més nefanda en la persona del principal pertorbat i pertorbador de l'església catòlica al món Joseph Ratzinger, àlies Benet XVI, per part d'una dona de la qual, per ara, no tenim cap dada personal més concreta, però no es descarta que sigui parenta del comunista i partisà, el roig Tartaglia, doncs anava vestida d'aquest color tan poc elitista i duia uns texans molt barats.

Les autoritats italianes, els democratacristians, l'extrema dreta d'aquell país, els carabinieri, l'exèrcit, el Vaticà, els fabricants de pizzes i pasta, la Màfia, Sofia Loren i Valentino Rossi estan d'allò més preocupats davant d'aquest clima de violència que supera el dels reality shows de la televisió de qualsevol país llatí, eslau, japonès o anglosaxó, la dèria tifosi de qualsevol ambient curull d'aficionats al futbol que llegeixen pocs llibres o cap o que no saben llegir i fins tot és considera més violent que la cridòria histèrica de les manifestacions de dretes clamant contra la democràcia i la llibertat quan defensen, precisament, carregar-se les llibertats democràtiques dels més febles.

Joseph Ratziunger es troba bé; potser una mica nerviós i excitat i, com Joan Pau II va fer amb l'empentador de papes de Roma, el turc Ali Agca, amb ganes de trobar-se amb aquella dona a una habitació a fosques i confessar-la en la intimitat.

Declaracions a Ràdio Vaticà d'un nerviós i excitat Joseph Ratzinger després de l'empenta violenta d'una dona desconeguda durant la Missa del Gall (per escoltar-les cal clicar primer a sobre de la imatge de Benet XVI saludant als fans de la parròquia i després a sobre d'una punta de fletxa que apareixerà a una pàgina-web celestial)

El superpijoenageman i les ONGs

El superpijoenageman Nicolás Coronado i el seu pare José Coronado envoltats d'éssers necessitats d'ONGs pijes, burgeses i capitalistes de països que, avui en dia, fa anys i segurament en els pròximes temps futurs, fins que s'apagui el Sol, els hi foten, fotien i fotran les seues riqueses
Hi ha molts spots publicitaris que trobo tan insuportables que, per pocs segons que durin, tinc ganes de canviar de canal quan els posen en antena, com aquells de Wipp Express, que tenen una gran quantitat de detractors o aquell tan horrorós de Port Aventura amb un nen que comença cantant la nadala del "fum, fum, fum" canviant la lletra i la data del 25 de desembre per el 28 de novembre i fent-la més terrorífica encara i més que ara me'n deixo, però n'hi ha d'un altre tipus que em deixen igual de garratibat: els que enalteixen les ONGs burgeses o burgesetes i els seus herois famosos i pijos, els superpijoenagemen.

De fet, la majoria de les ONGs són, siguin grans o petites, almenys, les que he conegut jo o les que he tingut la sort de ser-ne soci; diria que de totes les que he estat o sóc soci, una mena de sectes dirigides per una espècie de líders pijos; pijos grans o petits, de ciutat o de poble, que acaben necessitant un superpijoenageman com Nicolás Coronado que les ajudi a mantenir-se per consolidar aquest liderat que sovint està envoltat d'un ambient endogàmic, carca i amb ferum de resclosit disfressat de cert progressisme que només és una veritable ideologia burgesa, reaccionaria i parareligiosa, sovint amb tics mercantilistes, tipus "Coca-Cola es así", amb gorres, samarretes i regals molt cars que només són un negoci que es fa en nom dels pobres, dels animals i del medi ambient.

El superpijoenageman no és sempre un personatge famós, com l'esmentat Nicolás, nebot del super... superman pseudosolidari Miguel Bosé. Pot ser, per exemple, una caixa d'estalvis, com a Catalunya ho és amb força l'entitat presidida per l'intocable i totpoderós Narcís Serra. Aquestes caixes fan veure que deixen fortunes per motius altruistes i ho fan per desgravar i fer-se publicitat i, bàsicament, per treure guanys econòmics. El mitja principal és un testaferro que "en sap molt" de qüestions socials o mediambientals. Aquest testaferro pot acabar sent acomiadat d'aquestes caixes perquè es pot passar de voltes i somiar les seues cabòries estrafolàries com demanar paradisos artificials per a foques mostatxudes extingides, quan ni els més assenyats ecologistes volen aquestes artificialitats, perquè algunes extincions, quan s'han dut a terme, s'han d'acceptar, mal ens pesi. Els somiafoques esdevenen pesats i poderosos i a les caixes el poder prioritari és per d'altres sectors més pecuniaris i no pas per els anomenats sectors socials, medioambientals o megalomaníacs i personals d'un testaferro il·luminat enamorat de mamífers marins extingits, per exemple.

De les ONGs he de dir que jo, si bé les trobo beneficioses molts cops, les comparo amb el paper higiènic. Anem a pams: si aquestes associacions humanitàries asseguren que no tenen cap afany de lucre i a sobre ho diuen en els seus estatuts, del paper higiènic en diem higiènic per trobar-lo una eina de pulcritud i neteja, però les ONGs necessiten del capitalisme i de molts diners per mantenir-se i el paper higiènic necessita de l'excrement sobrer enganxat a les carns de les darreries humanes per a fer-se útil. Per tant: hi ha afany de lucre en les ONGs i no cal avergonyir-se perquè no és cap ignomínia, doncs tot és corrupte i tot funciona amb diners. De la mateixa manera no hi ha cap mena d'higiene en l´us del paper higiènic i perdoneu la redundància. Això sí, tant les ONGs com aquest paper tan funcional, jo afegiria que més funcional que aquestes organitzacions, són molt útils per els superpijoenagemen.